sábado, 27 de noviembre de 2010

Entrenament del dissabte

Els dissabtes, sempre que el temps ho permet i la familia, agafe la bici i m'en vaig a la muntanya a descarregar les cames de l'entrenament de series dels divendres. Aquest dissabte com he pogut, doncs, m'he anat i he fet una ruta molt trialera, amb 6 trialeres: 2 pujant i quatre baixant.
Comença la ruta amb 11 km de pujada per asfalt per anar calfant.
Al km 11, a l'altura de la ganaderia Machancoses, agafe la 1a trialera (la del canal del gas). Resulta dura i he de posar peu a terra 3 i 4 vegades però arribe dalt i hi ha altra i és de baixada. No puc fer molt el cabra perquè està amb molta pendent i plena de pedres però és millor que pujar-les.
La baixada, efectivament, és gratificant i excitant, però prompte s'acaba i de nou toca pujar, encara que ara és per pista bona i no presenta dificultad. Continue per la pista sobre 2 km i agafe un desviament a l'esquerre, abans de començar el barranc de la canyada. És una senda que ens porta a la canyada reial d'Aragò i a una nova trialera. La 1a de les dues té moltes pedres per al meu gust i la segona és molt agradable, hi ha molta vegetació, curves i un firme en bon estat. Les pedres soltes i punxegudes poden provocar algun disgust en les rodes. De totes formes, he de dir, des de que m'he canviat al tubeless no he tingut cap problema i mira que he fet bestieses.
Al finalitzar aquesta trialera empalme en altra que va pel barranc de Ferrando. Els primers 300 m están perduts i cal anar pel mig del barranc i hi ha molts codols que dificulten l'avanç. Jo el faig a peu. Després ja empalmes en una senda que ve per l'esquerre i seguint-la arribarem per un paisatge bonic de veres.
És una senda estreta i amb molta vegetació. Una meravella. A més, avui, estava jo a soles no me he trobat amb ningú. Aquesta senda em porta a l'alt de portixol. A una pista de terra bona que me conduirà al pic més alt de la zona: el Besori (360 m). Dalt comença una trialera perfecta , amb un grau de dificultat important però no impossible per a la meua pericia. Una vegada acaba la trialera sols resta tornar al poble seguint la marca del barranc fondo fins a l'urbanització de Sierramar on agafe una carretera asfaltada i ja no eixiré de l'asfalt fins arribar al poble. Ja es veuen les llums de la civilització.
És tot de baixada i per fer-la més recta he de creuar la via del metro però s'agraeix ja que així la carretera no té transit per estar tallada i són les 6 i ja és de nit i no tinc llums i a veure si encara em trobe amb la guàrdia im posen una multa. No passa res arribe a casa a les 6:20 content, feliç i cansat.


martes, 23 de noviembre de 2010

Entrenament per la marjal.

Avui tocava eixida llarga, 18,5 km, i aprofite per a fer-la per la marjal de Sollana , arribant fins a la reserva del Samaruc, un paratge idílic en el mig de la marjal, on intenten conservar aquesta especie autòctona de peix. El desnivell és suau, quasi no hi ha. Així doncs, la velocitat és prou mantinguda a uns 12 km de mitja. Comence l'entrenament a les 5 de la vesprada i finalitze a les 6:30 totalment de nit. Sort que havia agafat el frontal ja que els últims 5 km els he fet tot de nit. És agradable veure com s'amaga el sol en dies com el d'avui: totalment clar i amb una temperatura suau. A més quan correc per aquesta zona veig moltes garcetes i si és l'época hi ha, també, molts ànecs colls verds que animen la carrera, en fí, una sort ben gran que tenim.

domingo, 21 de noviembre de 2010

Entrenament pel Besori

Entrenament del diumenge 21 de novembre per les muntanyes del Besori. No molt elevades però amb moltes costeretes. Podeu veure el desnivell i la velocitat si punjeu en el planol.

miércoles, 17 de noviembre de 2010

Las abarcas desiertas.

Un sentit poema de Miguel Hernández que acabe de llegir i m'ha agradat molt pel que té de reivindicatiu. En un mon on tot ho tenim donen que pensar aquests senzills versos.

"Por el cinco de enero,
cada enero ponía
mi calzado cabrero
a la ventana fría.

Y encontraban los días,
que derriban las puertas,
mis abarcas vacías,
mis abarcas desiertas.

Nunca tuve zapatos,
ni trajes, ni palabras:
siempre tuve regatos,
iempre penas y cabras.

Me vistió la pobreza,
me lamió el cuerpo el río,
y del pie a la cabeza
pasto fui del rocío.

Por el cinco de enero,
para el seis, yo quería
que fuera el mundo entero
una juguetería.

Y al andar la alborada
removiendo las huertas,
mis abarcas sin nada,
mis abarcas desiertas.

Ningún rey coronado
tuvo pie, tuvo gana
para ver el calzado
de mi pobre ventana.

Toda la gente del trono,
toda la gente de botas
se rió con encono
de mis abarcas rotas.

rabié de llanto, hasta
cubrir de sal mi piel,
por un mundo de pasta
y un mundo de miel.

por el cinco de enero,
de la majada mía
mi calzado cabrero
a la escarcha salía.

Y hacia el seis, mis miradas
hallaban en sus puertas
mis abarcas heladas,
mis abarcas desiertas."